Inauguració verdiana de temporada valenciana
En homenatge als dos grans pilars del secondo ottocento Wagner i Verdi, el Palau dels Arts han decidit oferir sengles homenatges en paritat oferint dues de les seves òperes més conegudes, reeixides i venerades, Traviata i Walkiria.
El mestre de Busetto va començar aquesta temporada oferint una versió escènica en mans de dos mestres de l’art verdiano, d’una banda la batuta de Mehta i les idees genials del regista W.Decker.
La producció és coneguda pel seu èxit fa ja alguns anys en la seva premier de Salzburg amb Netrevko i Villazón en els rols principals i gravada en plataformes d’àudio i video.
Ser coneguda una producció té els seus avantatges i inconvenients ja que l’efecte sorpresa es perd, però quan la genialitat regna a l’escenari res perd vigència al contrari una obra mil vegades vista com la Traviata que ja és la segona producció en Les Arts adquireix matisos, girs, lectures que enriqueixen aquesta obra eterna d’amor, reivindicació i denúncia d’hipocresia social masclista.
Aquest últim aspecte ve subratllat de manera explícita de la mà de Decker en concebre a tots els personatges excepte Violetta i Ammina amb un aspecte i vestuari andrógino.
Aquesta mateixa societat aclaparadora i cruel que veuen en Violeta un objecte de desig peremptori ve marcat pel pas angoixant del temps a través d’un rellotge que marca les hores a velocitat trepidant com la mateixa música de Verdi.
Un altre punt digne d’esment i de lloar és el minimalisme de l’escenografia, un semicercle blanc sense arestes on tot flueix, rellisca, condensa i s’exprimeixen sentiments, amors i gelosia trencat pel vermell del vestit de Violeta.
El marc de l’obra és ideal, però i el contingut? Cal felicitar a la intendent Helga Smith per la seva bona elecció en els cantants…joves, entregats, adequats, creïbles, en definitiva van fer un drama proper, contemporani de la història de Dumas.
Jessica Nuccio va ser una Violeta pletórica vocalment, sortejant aquesta endiablada triple cara del personatge des de les leggereze del primer acte al líric del segon i tercer, i va donar el millor de si mateixa com a actriu, amb moviments, mirades, carícies que van fer un gaudi absolut en aquesta oportunitat de conèixer en viu a aquesta jove cantant italiana.
El mateix es pot dir del tenor de Jerez Ismael Jordi que davant la indisposició del tenor titular va haver de pujar-se al carro d’aquesta producció en unes condicions gens favorables però de les quals va saber demostrar novament la seva visió d’un Alfredo cuidat vocalment i amb una figura ideal del jovén enamoradizo brodant la seva ària i amb una complicitat absoluta amb la soprano en els duos de l’obra. El baríton Iván Magrí ens desbordo amb la rotunditat d’una veu i una presència escènica majúscula, si bé una caracterització d’uns anys més hagués millorat la seva credibilitat escènica. La resta dels partiquinos correcte amb un cor potent, dúctil i escènicament molt dinàmic, el mateix que el ballet de la Generalitat que va enriquir els moments de festa de l’obra. Deixem per al final la batuta i l’orquestra ja que van ser els pilars sobre els quals es va edificar aquesta magnífica vetllada.
Tant de bo que no perdem aquestes oportunitats de seguir escoltant una orquestra tan fantàstica com la de la Generalitat i a les mans de bons directors com Mehta que l’espremen i la cuidin per obtener el millor de si mateixa. Igualment Mehta va saber respirar amb els cantants, acaronar-los en tempos i dinàmiques adequades sense tapar-los en cap moment sino fer sobresortir matisos instrumentals i vocals que de vegades passen desapercebuts.
Una Traviata inoblidable per la seva proposta escènica i els seus resultats musicals.
Viva Verdi!
Intèrprets: Jessica Nuccio (Violetta), Ismael Jordi (Alfredo), Iván Magrí (Giorgio), María Kosenkova (Flora). Cor de la Generalitat Valenciana, Orquestra de la Comunitat Valenciana, Dir musical: Zubin Mehta, Dir. Escènic: Willy Decker. Producció:De Nederlandse Opera, Amsterdam, basada en la producció original en la producció original del Salzburger Festspiele. 2 de novembre de 2013
Nicolás Piquero
