(catalán)Manon Lescaut. Puccini. Maestranza

79

manonlescaut3.1

MANON LESCAUT,òpera en quatre actes de Giacomo Puccini (1858-1924) i llibret de D.Oliva,G.Ricordi,L.Illica, G.Giacosa i M.Praga. Producció, Teatre Regi de Torí

Dia 8 de desembre 2013, a les 20.30 hores. Teatre de la Maestranza, Sevilla

Direcció musical PEDRO HALFFTER

Regia i il·luminació DIDIER FLAMAND

Director del Cor ÍÑIGO SAMPIL

Escenografia THIERRY FLAMAND

Vestuari CHRISTIAN GASC

REAL ORQUESTRA SIMFÒNICA DE SEVILLA

COR DE LA A.A. DEL TEATRE DE LA MAESTRANZA

Manon Lescaut AINHOA ARTETA

Lescaut VITTORIO VITELLI

Renato Donis Grieux WALTER FRACCARO

Geronte de Ravoir STEFANO PALATCHI

Edmondo ANDRÉS VERAMENDI

Tabernero/Sergent d’arqueros ALBERTO RAVAL

Maestro de ball/Farolero MANUEL DE DIEGO

Músic ALEXANDRA RIVAS

Comandant de la marina JORGE DE LA ROSA

Per segona vegada va pujar aquesta òpera que li va donar els primers grans èxits al compositor de Lucca a l’escenari del Maestranza en una producció titllada d’historicista i italiana.

De vegades els qualificatius oferts pel màrqueting solen ajudar i vendre més els productes,  però en l’òpera estem acostumats a versions més actuals i tranquadores fins i tot d’un clàssic com el relat de l’Abat Prevost.

Aquesta producció de fa més de set anys provinent del Teatre Regi de Torí, on per cert es va estrenar aquesta òpera en 1893, té l’esplendor d’uns altres temps en què es valorava més el luxe d’una gran escenografia portada al detall que lo pràctic dels canvis ràpids. Per aquest motiu una obra que dura poc més de dues hores de música es perllongo més d’una hora i mitja amb les pauses, alguna cosa absolutament desmesurat solament pels canvis exigits des de la producció. La conseqüència d’això és que si ja l’obra original emmalalteix d’una continuïtat amb aquesta producció se subratlla aquesta discontinuïtat dramàtica.

Evidentment el treball de Thierry Flamand intenta reproduir la magnificencia i realisme més propi de l’època de l’estrena de l’òpera que d’avui dia la qual cosa resulta de vegades una postal massa encartronada potenciat per una mal ús per part de la direcció escènica davant semblant treball historicista, però d’altra banda no cal deixar de lloar el treball tant de l’escenògraf, figurinista i  iluminador d’aquesta producció.

Si bé la responsabilitat de figurinista i regia requeien en la mateixa persona, Didier Flamand la seva responsabilitat en l’adreça d’escena va ser la gran absent. L’historicismo que es buscava en l’escenografia i vestuari es va convertir en aquest historicismo buit de la interpretació d’antany, més pendent de cantar bé i mirar al director que d’interpretar i viure uns personatges tan pasionales i viscerals com van ser escrits per libretistas i compositor.

Una oportunitat perduda. Les causes no sabem si és per la falta d’experiència en aquest gènere tan complex que és l’òpera i en la qual pràcticament debutava aquest director de teatre i cinema, o la seva absència en els assajos, o la falta de temps, o….la falta d’idees que en bastants ocasions de l’òpera es van fer evidents caient més en una monotonia únicament remediada per la força i la passió que brollaven del fossat de la batuta de Pedro Halffter i la seva Real Orquestra Simfònica de Sevilla que amb uns tempi adequats van ajudar a pujar la temperatura de la vetllada.

manonlescaut4

Halffter posseeix ja una trajectòria pucciniana i va corregint la seva disbauxa sonora passats de tapar als cantants amb el seu potent so orquestral que en aquesta ocasió va saber temperar i equilibrar sense perdre per això emotivitat ni ritme dramàtic. Alguns desajustaments en el cor del primer acte es van suplir amb un intermedi absolutament de càmera i d’una claredat sorprenent per part de la orquestra. Tant de bo que segueixi en aquesta trajectòria i que dissipats els errors, director, orquestra i cor puguin oferir-nos nits inoblidables ja que el seu treball està en progrés ascendent.

Dels partiquinos destacar la gran labor del sempre competent del baix català Stefano Palatchi, el bon fer canoro del tenor peruà Andrés Veramendi i la mezzo Alexandra Rivas.

Vittorio Vitelli va afirmar un Lescaut vocalment correcte però amb falta d’aquesta picardia i força pròpia del personatge.

El tenor italià Walter Fraccaro que debutava en aquest coliseu va ser fidel al seu principi que “en l’òpera el fonamental és el cant i que la resta és tot accessori” com va declarar en alguna entrevista. Suposem que per això tant la seva arieta “Tra voi belle” i el seu posterior ària “Donna senar vidi mai” van ser una bona carta de presentació si bé d’una fredor escènica que ni va insinuar el jove estudiant enamoradizo estant més pendent de la batuta que del personatge i el moviment escènic no arribant a una implicació amb la seva partenaire en cap moment ni tan sols en el tercer acte “Menja io piango ed imploro!” que és el bombó sentimental del personatge.

manonlescaut21

Ainhoa Arteta és una de les poques sopranos que conserva en repertori les dues Manon, la de Masenet i la Puccini que va debutar fa quatre anys a Las Palmas i que amb la seva veu fosca treu bon partit del personatge si bé en la Maestranza s’hi va apreciar una miqueta indiferent en els dos primers actes guanyant en implicació i qualitat escènica i vocal en els dos actes restants. Resultat d’això la seva versió de “In qualle trine morbide va mancar de la malenconia i passió que caracteritza aquesta ària i a aquesta soprano basca que s’apropa ja a la cinquantena, sent més reconeguda en la seva altra gran ària del quart acte “Sola, perduta, abbandonata” plena de lirisme, entrega i dramatisme, si ben els duos no van funcionar amb la mateixa intensitat ni veracitat.

El públic va respondre amb generosos aplaudiments la vetllada que es va tancar amb gairebé quatre hores d’estada teatral.

No m’agradaria acabar aquesta crònica sense esmentar la gran labor que des de la direcció del Maestranza s’està fent per pal·liar les diverses retallades econòmiques amb els Amics del Teatre, els micromezenazgos i altres iniciatives que esperem que contagiïn als nostres polítics sobre la necessitat de salvar la qualitat d’aquests grans centres culturals, encara que com la mateixa Arteta ha declarat els falta als nostres polítics la qualitat cultural per comprendre la necessitat que un país culte artísticament creix més.

Robert Benito